Suposo que estant
a l’altra punta del món a vegades costa que un ocellet des de Blanes vingui
volant fins Austràlia i em digui a cau d’orella que uns preciosos nens d’una
escola estan llegint el meu blog per tal de començar a descobrir el plaer de la
lectura. M’omple d’alegria rebre notícies com aquestes i per això agraeixo la
Rosa per fer possible que els meus escrits s’omplin encara més d’energia sabent
que són llegits des d’uns ulls plens de curiositat i amb molta vida per davant.
Aquest post doncs, nens i nenes, és per vosaltres. Endinseu-vos dins de la
ciutat de les parets pintades… Melbourne.
“Melbourne era
una ciutat grisa. Els seus edificis s’alçaven sense vergonya i les cases
mostraven tons negres i obscurs, monòtons. Però la gent se sentia a gust en
aquella monotonia, així no perdien el temps contemplant el seu voltant anant i
venint de la feina. Amb cares concentrades miraven el terra o un punt fix al
seu davant i el seguien. Sabien perfectament el rumb que havien de fer per tal
d’arribar a la seva destinació; els minuts exactes que tardarien i fins i tot
les persones amb les que es creuarien. Potser de tant en tant alguna olor
provinent d’una fleca o cafè alentiria el seu pas, els faria parar, entrar al
bar, prendre el que fos i continuar el seu camí. Però el gris de les parets de
les cases no canviava, potser se sentien abraçats per aquest color, per la seva
simplicitat. Era com si aquell color regís les seves vides i els mantingués en
equilibri. Així tots gaudien d’una tranquil·litat que els permetia ser feliços
amb el que tenien. La llargada i la velocitat dels passos de les persones era
la mateixa dins de cada grup d’edat. Ningú anava més lent o més ràpid tothom
anava “al pas”. Entremig dels carrerons més amagats de la ciutat, però, una nena
corria d’un lloc cap a un altre, saltava per sobre d’obstacles imaginaris i
jugava amb objectes invisibles. En realitat estava en la recerca de canvis. A
casa preguntava sovint:
- - I les
parets, mare, no es mouen? No tenen color? No es pinten?
La mare la mirava esglaiada i deia:
- - Les
parets delimiten i formen l’encreuat de carrers i cases de Melbourne. Estan
fetes per mantenir un ordre i una disciplina on abans hi havia un gran descampat.
Imagina que canviessin o que tinguessin color, ens perdríem o tindríem masses
excuses per parar i contemplar. Arribaríem tard a tot arreu, voldríem descobrir
els carrers paral·lels i qui sap si hi hauria persones que ens voldrien mal en
llocs com aquests! Per tant, les teves aquarel·les, utilitza-les només sobre
paper.
Però la nena es continuava queixant:
- - El
paper es tan petit però... començo a dibuixar i al cap de poc me n’adono que no
m’hi cabrà tot el que tinc dins el cap!
- - Doncs
redueix el tamany dels teus personatges, no?
I amb “no vull” quasi imperceptible la nena sortia de l’habitació.
Un dia, mentre caminava pels carrers, es va adonar que el color gris estava
començant a menjar-se tots els altres colors. Com un pot de pintura que vessa,
podies veure per exemple com les lletres del nom d’un bar abans escrites en
vermell poc a poc es tenyien del mateix color que les parets. Amoïnada davant d’això
va caminar durant hores i hores donant voltes per acabar comprovant que estava
passant a tot arreu. Però la gent no semblava preocupada, fins i tot sentia
sospirs profunds carregats d’alegria provinents de les persones. Així, amb el
cap cot, va seguir caminant ara ja sense ganes de fer res. De sobte, en un dels
carrers menys transitats va veure a un home que observava com el gris avançava
sobre la bústia d’una casa. A la nena li va semblar veure una llàgrima baixant
per la galta de l’home i per això va decidir acostar-s’hi.
- - Per
què passa això?- va dir la nena amb veu trista esperant rebre una resposta.
- - Doncs
deu ser perquè no hi ha equilibri... Hem volgut pintar massa d’un sol color
sense tenir en compte de mantenir-los equilibrats. D’aquesta manera, com que
ens acostumem a veure tant de gris oblidem l’existència del verd, blau, lila,
groc, taronja...
- - Però
jo no oblido!- la nena va alçar la veu, espantada en sentir aquelles paraules,
i deixant l’home enmig del carrer, va començar a córrer en direcció a casa. Un
cop allà va agafar tots els dibuixos que havia estat fent durant els últims
anys, celo i va sortir altre cop. Corrents enganxava els seus dibuixos a cada
cantonada, sense deixar cap paret buida. Va recórrer tota la ciutat i al final
del dia el cansament i la fatiga van poder amb ella, així que es va estirar al
terra i va submergir-se en un profund son...
El soroll de passos i de gent parlant la van despertar. El primer que la va
sorprendre més va ser veure persones alçant el cap, immerses en converses
animades amb algun desconegut mentre els seus ulls, que semblaven més oberts
que mai, es movien d’un costat cap a l’altre observant les parets. Tots els
personatges exòtics dels seus dibuixos havien estripat la presó de paper a la
qual havien estat condemnats des de que van sortir de la imaginació de la nena
i havien ocupat tot el tros de paret que els hi pertocava. I el gris havia
parat d’avançar. L’aire es respirava millor, ja no estava tan contaminat i les
energies dels nous colors es perdien entre el vent i dibuixaven somriures sobre
els rostres. La gent estava gaudint caminant pels carrers, ja no els importava
aturar-se o descobrir una mica més que no pas el camí de sempre. A cada
cantonada hi havia una nova sorpresa que valia la pena veure.
Des de llavors que totes aquestes criatures sobre paret encara hi són,
donant la benvinguda a una ciutat jove i plena de vida.
I qui sap si durant la nit o en algun moment del dia s’escapen de les seves
parets i visiten cases, teulats, terra, parcs i edificis?”
(Idoncs, quin és el vostre dibuix preferit? ;)
Espero que hàgiu gaudit de la lectura, tant adults com joves!
Consell que us dono? Continueu llegint i escrivint sobre tot allò que passi
per davant vostre, és la millor manera d’aprendre. I no tingueu por de començar
a caminar per carreteres que semblen abandonades, al final d’elles potser trobeu
molt més del que us penseu. ^^
Ah!
quasi m’endescuido! Em sembla haver sentit que heu preguntat per si havia vist
algun koala. La veritat és que no i tinc tantes ganes com vosaltres de veure’n
un. Espero que sigui d’aquí poc! Sé que no és el mateix però l’altre dia vaig
anar a un museu i en vaig veure un de dissecat. Aquest koala també té una
història. El seu nom és Sam i l’any 2007 hi va haver un foc aquí a Austràlia
que va cremar una gran extensió de terreny. Quan les unitats de bombers van
arribar després del foc per salvar tots els animals possibles, Sam es va
acostar cap a ells i va deixar que un dels bombers li donés aigua per beure. Es
va fer una foto d’aquest moment (més avall la podeu veure). Des de llavors es
va convertir en símbol d’esperança i quan va morir van posar el seu cos
dissecat al museu de Melbourne.
Te superas día a día. Preciosa historia, espero que les guste a los niños...
ResponderEliminarGracias mama! Yo también lo espero. Escribir este post ha sido muy especial para mí ^^
EliminarMolt boniques aquestes històries! A veure si hi enganxo en CCesc! Molt bona idea Rosa!!!
ResponderEliminarGràcies Montse! haha et desitjo sort doncs a veure si s'anima ;)
EliminarM'encanta Iris! saps que escrius meravellosament bé! un plaer llegir-te i conèixer en Sam :) però volem una foto d'un koala viu!!! semblen tan simpàtics....
ResponderEliminarHaha definitivament abans de tornar haig de veure un koala sinó serà dificil mantenir-vos contents ;)
EliminarIris, si para ti ha sido especial escribirlo, para mi ha sido fantástico que lo escribas. Después de pensar mucho en mis alumnos a veces tengo alguna buena idea, ésta lo ha sido:" conectar las mentes receptivas , y en gran parte inmaculadas, de mis alumnos con el brío de una creativa joven que está descubriendo mundo ... "
ResponderEliminarDe momento sólo lo he leído yo,el martes , si no hay contratiempos lo harán ellos, y... ya me has preparado la clase.
Te felicito por ese bonito cuento con esas atractivas imágenes, que te adelanto que les encantarán .También te doy las gracias por tu dedicación, y por regalarme entusiasmo y fuerza de vida para mis clases.
Que siga yendo bien... un enorme abrazo!
La que tiene que dar las gracias soy yo, Rosa. Es para mi un gran honor que utilizes mis textos como material para tus clases y para que los niños aprendan... De alguna manera mis palabras cobran aun más sentido y se sienten más orgullosas y con más ganas de salir y presentarse ante el mundo. Una a otra nos vamos alimentando mediante la escritura y la lectura que siempre han ido inmensamente ligadas. Espero que les guste y que la clase sea provechosa y nada aburrida! ^^ Besos
Eliminar