La ciutat de les parets pintades

Suposo que estant a l’altra punta del món a vegades costa que un ocellet des de Blanes vingui volant fins Austràlia i em digui a cau d’orella que uns preciosos nens d’una escola estan llegint el meu blog per tal de començar a descobrir el plaer de la lectura. M’omple d’alegria rebre notícies com aquestes i per això agraeixo la Rosa per fer possible que els meus escrits s’omplin encara més d’energia sabent que són llegits des d’uns ulls plens de curiositat i amb molta vida per davant. Aquest post doncs, nens i nenes, és per vosaltres. Endinseu-vos dins de la ciutat de les parets pintades… Melbourne.

“Melbourne era una ciutat grisa. Els seus edificis s’alçaven sense vergonya i les cases mostraven tons negres i obscurs, monòtons. Però la gent se sentia a gust en aquella monotonia, així no perdien el temps contemplant el seu voltant anant i venint de la feina. Amb cares concentrades miraven el terra o un punt fix al seu davant i el seguien. Sabien perfectament el rumb que havien de fer per tal d’arribar a la seva destinació; els minuts exactes que tardarien i fins i tot les persones amb les que es creuarien. Potser de tant en tant alguna olor provinent d’una fleca o cafè alentiria el seu pas, els faria parar, entrar al bar, prendre el que fos i continuar el seu camí. Però el gris de les parets de les cases no canviava, potser se sentien abraçats per aquest color, per la seva simplicitat. Era com si aquell color regís les seves vides i els mantingués en equilibri. Així tots gaudien d’una tranquil·litat que els permetia ser feliços amb el que tenien. La llargada i la velocitat dels passos de les persones era la mateixa dins de cada grup d’edat. Ningú anava més lent o més ràpid tothom anava “al pas”. Entremig dels carrerons més amagats de la ciutat, però, una nena corria d’un lloc cap a un altre, saltava per sobre d’obstacles imaginaris i jugava amb objectes invisibles. En realitat estava en la recerca de canvis. A casa preguntava sovint:

-         - I les parets, mare, no es mouen? No tenen color? No es pinten?

La mare la mirava esglaiada i deia:

-        - Les parets delimiten i formen l’encreuat de carrers i cases de Melbourne. Estan fetes per mantenir un ordre i una disciplina on abans hi havia un gran descampat. Imagina que canviessin o que tinguessin color, ens perdríem o tindríem masses excuses per parar i contemplar. Arribaríem tard a tot arreu, voldríem descobrir els carrers paral·lels i qui sap si hi hauria persones que ens voldrien mal en llocs com aquests! Per tant, les teves aquarel·les, utilitza-les només sobre paper.

Però la nena es continuava queixant:

-         - El paper es tan petit però... començo a dibuixar i al cap de poc me n’adono que no m’hi cabrà tot el que tinc dins el cap!

-          - Doncs redueix el tamany dels teus personatges, no?

I amb “no vull” quasi imperceptible la nena sortia de l’habitació.  

Un dia, mentre caminava pels carrers, es va adonar que el color gris estava començant a menjar-se tots els altres colors. Com un pot de pintura que vessa, podies veure per exemple com les lletres del nom d’un bar abans escrites en vermell poc a poc es tenyien del mateix color que les parets. Amoïnada davant d’això va caminar durant hores i hores donant voltes per acabar comprovant que estava passant a tot arreu. Però la gent no semblava preocupada, fins i tot sentia sospirs profunds carregats d’alegria provinents de les persones. Així, amb el cap cot, va seguir caminant ara ja sense ganes de fer res. De sobte, en un dels carrers menys transitats va veure a un home que observava com el gris avançava sobre la bústia d’una casa. A la nena li va semblar veure una llàgrima baixant per la galta de l’home i per això va decidir acostar-s’hi.

-         - Per què passa això?- va dir la nena amb veu trista esperant rebre una resposta.

-              - Doncs deu ser perquè no hi ha equilibri... Hem volgut pintar massa d’un sol color sense tenir en compte de mantenir-los equilibrats. D’aquesta manera, com que ens acostumem a veure tant de gris oblidem l’existència del verd, blau, lila, groc, taronja...

-          - Però jo no oblido!- la nena va alçar la veu, espantada en sentir aquelles paraules, i deixant l’home enmig del carrer, va començar a córrer en direcció a casa. Un cop allà va agafar tots els dibuixos que havia estat fent durant els últims anys, celo i va sortir altre cop. Corrents enganxava els seus dibuixos a cada cantonada, sense deixar cap paret buida. Va recórrer tota la ciutat i al final del dia el cansament i la fatiga van poder amb ella, així que es va estirar al terra i va submergir-se en un profund son...

El soroll de passos i de gent parlant la van despertar. El primer que la va sorprendre més va ser veure persones alçant el cap, immerses en converses animades amb algun desconegut mentre els seus ulls, que semblaven més oberts que mai, es movien d’un costat cap a l’altre observant les parets. Tots els personatges exòtics dels seus dibuixos havien estripat la presó de paper a la qual havien estat condemnats des de que van sortir de la imaginació de la nena i havien ocupat tot el tros de paret que els hi pertocava. I el gris havia parat d’avançar. L’aire es respirava millor, ja no estava tan contaminat i les energies dels nous colors es perdien entre el vent i dibuixaven somriures sobre els rostres. La gent estava gaudint caminant pels carrers, ja no els importava aturar-se o descobrir una mica més que no pas el camí de sempre. A cada cantonada hi havia una nova sorpresa que valia la pena veure.

Des de llavors que totes aquestes criatures sobre paret encara hi són, donant la benvinguda a una ciutat jove i plena de vida.

I qui sap si durant la nit o en algun moment del dia s’escapen de les seves parets i visiten cases, teulats, terra, parcs i edificis?”

(Idoncs, quin és el vostre dibuix preferit? ;)

Espero que hàgiu gaudit de la lectura, tant adults com joves!

Consell que us dono? Continueu llegint i escrivint sobre tot allò que passi per davant vostre, és la millor manera d’aprendre. I no tingueu por de començar a caminar per carreteres que semblen abandonades, al final d’elles potser trobeu molt més del que us penseu. ^^

Ah! quasi m’endescuido! Em sembla haver sentit que heu preguntat per si havia vist algun koala. La veritat és que no i tinc tantes ganes com vosaltres de veure’n un. Espero que sigui d’aquí poc! Sé que no és el mateix però l’altre dia vaig anar a un museu i en vaig veure un de dissecat. Aquest koala també té una història. El seu nom és Sam i l’any 2007 hi va haver un foc aquí a Austràlia que va cremar una gran extensió de terreny. Quan les unitats de bombers van arribar després del foc per salvar tots els animals possibles, Sam es va acostar cap a ells i va deixar que un dels bombers li donés aigua per beure. Es va fer una foto d’aquest moment (més avall la podeu veure). Des de llavors es va convertir en símbol d’esperança i quan va morir van posar el seu cos dissecat al museu de Melbourne.