Entre cançó i
cançó, abraçades i felicitat, el 2015 ha fet acte de presència, deu hores abans
a Austràlia que a Catalunya. Crec que ha sigut una de les millors celebracions
de New Year que he viscut mai. S’ha de dir que en arribar a les Blue Mountains
i veure per la televisió els focs artificials de Sídney vaig pensar “Ostres
podries haver passat la nit de Cap d’Any allà i al dia següent venir cap aquí”.
Però en qüestió d’unes hores vaig canviar completament d’opinió. Katoomba era
el lloc on havia de ser per celebrar la nova entrada d’any. No sé a què és
degut però és curiós, mentre viatges, les poques coses que en realitat
decideixes. L’únic que fas és reservar un lloc on dormir, un transport que t’hi
porti i comprar menjar per alimentar-te. La resta es forma a mesura que
l’entorn on estàs nota la teva presència. Quan deformes, sense adonar-te, els fils
invisibles del món, aquests es mouen, s’estiren, s’escurcen, d’aquí i d’allà
per tal de que, quan avancis, et sentis atreta més per un lloc o un altre. Fas
petites, quasi imperceptibles decisions. En realitat no són decisions pròpies,
són els fils que, en tocar-los, et fan moure cap allà on has de ser. I potser
és per això que cada cop se’m fa més difícil saber a qui haig de donar les
gràcies per com està anant el meu viatge, per les circumstàncies que fan que
conegui gent i descobreixi la vida. Penso, doncs, que a vegades m’hauria de
parar a cada racó i expirar les paraules “gràcies” perquè d’alguna manera,
entre cortina i cortina, arribessin a tot l’Univers.
Sé que aún no os he informado de ello pero ya estoy en
Tasmania, con la nueva familia. Dentro de unos días explicaré mi primera semana
por aquí aunque debo advertiros que el Internet es muy lento y que por eso no
sé si podrá ser… Lo intentaré, eso sí! Aún así tenía la necesidad de contar ya
de inmediato mi excursión de ayer por la noche. Para que os situéis un poco
Tasmania es solamente paisaje, con muy pocas casas y eso quiere decir también
nada de contaminación lumínica. El viento siempre está soplando haciendo mover
las hojas de los árboles. No hace tanto calor aquí en Tasmania y creo que el
viento está presente porque estamos rodeados de mar por todos lados. Me
gustaría poder transmitiros no sólo fotografías hechas por una cámara sino también
lo que mis ojos ven, lo que mi nariz respira, lo que mi piel siente. Pero me
parece que es algo un tanto imposible así que intento plasmarlo en palabras lo
mejor posible. A lo que iba, salí de la
casita donde me hospedo junto con otras chicas y fui a hacer un pequeño paseo. Me
senté sobre el tractor que usan para toda la extensión de la granja. Os
acordáis hace unas semanas que escribí sobre que me gustaría reducir el sonido
de la naturaleza? Ayer hubiera deseado bajar la intensidad del brillo de la
luna. Su luz era tan fuerte que casi no la podías mirar, y cuando lo hacías
reconocías mejor sus cráteres que en Cataluña me daba la impresión. Dentro de
poco será luna llena… Y sí, las estrellas se veían pero la luz de la luna, egoísta,
las escondía. Delante de mí había un gran árbol que quizás durante el día fuera
verde, pero por la noche sus hojas se convierten en plata. Como os podréis
imaginar mis pensamientos empezaron a flotar y dejarse llevar por la magia que
me rodeaba. Cuando volví a la casa “tuve” que escribir en mi diario porque las
palabras pedían a gritos libertad, salir de mi mente y plasmarse en papel. Y
así lo hice.
Gracias por compartir unas palabras tan bonitas y emocionantes...
ResponderEliminarTú las has hecho crecer :)
EliminarPreciosa la foto i el text! Tornaràs sent una bona poeta amb experiències com aquesta :)
ResponderEliminarA veure si és veritat! ^^
EliminarRecorda que les estrelles sempre hi són, encara que no es vegin :) T'estimem i et comencem a trobar a faltar com molttttt!!!
ResponderEliminarNo ho he oblidat Lorena però merci per recordar-m'ho, sempre és útil hihi
EliminarQuina forma d'expressar el que sents i veus. Quina enveja veure que vius la vida amb vida i il·lusió. Cuida't i una forta abraçada bonica!!
ResponderEliminarMoltes gràcies anna! Gaudeix tu també, sempre és possible ^^
Eliminarbaila baila baila i comença la musica tota sola, el mon es harmonia quan deixem de forçar-lo
ResponderEliminarSiguiendo el ritmo del mundo...
EliminarOstres! geudeixo llegint el que escrius. De fet sempre ho he fet, des que vas escriure el teu primer text a l'eso. Abraçat a la vida i viu-la! (això m'ho deia sempre el meu padrí) petunicus x tu!!!
ResponderEliminarFantàstica frase... Gràcies Carrie, així ho faré!
Eliminar