Avui!

Doncs bé, finalment ha arribat el dia en el qual m’enlairo ben lluny de casa. Sé però que el vaixell que tripularé sempre tindrà un port on retornar i aquest port s’ha anat fent més clar i menys difús durant aquests últims 4 dies en els quals he rebut paraules, abraçades, petons, moments, mirades. Tots aquests elements s’han combinat entre ells formant això, un port. En ell hi brilla un far les 24 hores del dia, faci sol, núvol, boira o pluja. I això em permet marxar amb una seguretat dins meu, gràcies a tots vosaltres. Potser a vegades m’ha estat difícil explicar el meu viatge perquè és una decisió diferent i que surt un xic dels esquemes, però tinc la certesa que faci el que faci tinc persones al meu voltant que m’animen a que segueixi el meu camí, igual com jo desitjo el mateix per a ells. Hi ha tantes possibilitats de viure com persones al món! I aquesta diversitat és la que ens permet obrir cada cop més fronteres i absorbir realitats distintes i alhora interessants. Com podreu veure a les fotos a continuació, vaig amb una motxilla ben grossa i una altra de més petita per portar a dalt a l’avió. A l’hora de triar què posar-hi a dins no ha estat feina fàcil realment; te n’adones que fins ara has disposat d’un armari gran a la teva habitació que per a cada ocasió t’ha vomitat a sobre allò que tu desitjaves: aquella camiseta preferida, les sabates per a tal ocasió, un  jersei més gruixut per si de cas... I de cop et diuen que tot ha de cabre en un espai on, d’entrada, sembla impossible que en facis prou. Comences a treure la roba de l’armari “això i allò altre, ah! i també aquesta! per combinar amb...” i contenta perquè et penses que acabes de ser molt selectiva, gires el cap, mires el sofà, i veus una muntanya de roba que et fa plantejar que tot plegat ha de tornar a patir un procés de selecció. Doncs vinga, tornem-hi! Tot i que pugui semblar que ha d’estressar la veritat és que és interessant veure com poc a poc ets capaç de deixar coses enrere i plantejar-te la pregunta “què és allò que realment necessites?”. Lo superflu queda en un segon pla i el “look” perfecte del diumenge s’oblida per haver de carregar tan sols amb el que serà més pràctic.

Per sort, la motxilla més important i que portem tots a les nostres esquenes tot i no desplaçar-nos, no té límit ni de pes ni d’espai. Aquesta, encara que no es vegi a la fotografia, també la porto posada. En el moment que vaig néixer la cremallera es va obrir per deixar lloc suficient perquè tots els moments que em regalessin les persones que m’han acompanyat al llarg de la meva vida, ja sigui fa poc o des de sempre, hi tinguessin cabuda. No hi he posat cap candau perquè cap estrebada, per forta que sigui, me la podria prendre i robar el seu contingut; tampoc cal facturar-la com un objecte a part, carrego amb ella a tot arreu sense cap problema. Potser el que la fa més diferent i especial de totes les altres motxilles és que per més coses que hi guardi, el seu pes no augmentarà, sinó que disminuirà i es farà lleugera. Per això vull donar les gràcies a tots aquells que han fet possible que pugui emprendre aquest viatge amb aquesta sensació de llibertat i de no portar més pes del necessari sobre meu, sinó tot al contrari!

Fins molt aviat! El pròxim cop que escrigui segurament ja serà des de terres australianes o des d’alguna altra part del món en el llarguíssim vol que m’espera! ;)

Al balcó de casa meva!

Justament a l'hora de fer les fotos ha aparegut un "arc iris" al fons, es veu?